Les valoracions sobre la significació cultural i política de la televisió amb relació a la societat catalana al llarg dels anys seixanta i setanta han estat molt condicionades per la instrumentalització política directa i barroera que la dictadura franquista féu del nou mitjà de comunicació.
No és estrany. De fet, l’anàlisi del paper social de la televisió sense la interferència del fet aclaparador de la dictadura ja seria extraordinàriament complexa. Tot partint d’una realitat propera a la catalana, la capacitat d’incidència social del mitjà televisiu ha fet reflexionar teòrics com ara Umberto Eco sobre el paper de la televisió com a consolidadora de la unificació lingüística italiana (amb un segle de diferència respecte de la unificació política). També a Itàlia, el darrer Pier Paolo Pasolini, el dels Escrits corsaris, s’atrevia a afirmar que els canvis culturals (mentalitats, hàbits de consum) promoguts des del mitjà televisiu han estat més profunds i duradors que els efectes socials derivats del domini de la dictadura mussoliniana. Es tracta, només, de dues mostres sobre l’abast de la reflexió estimulada per l’anàlisi crítica de l’impacte cultural de la televisió en un context d’estat de dret.
El fet, però, és que en el cas de l’Estat espanyol l’anàlisi de la incidència cultural de la televisió és inseparable de les polítiques totalitàries de la dictadura que emmarquen la gestió de Televisión Española (TVE), inaugurada el 1956. El 2 de febrer de 1959 entrà en funcionament l’emissora de Barcelona, i tres anys més tard arribà al País Valencià. La nova joguina mediàtica del règim franquista va aparèixer en escena tot coincidint amb l’inici de la segona fase de la dictadura, marcada pel reconeixement internacional impulsat pels Estats Units d’Amèrica, el disseny i l’aplicació dels plans d’estabilització, el rellançament de l’economia, l’activació dels moviments migratoris (interns i externs), la incorporació de l’Estat espanyol als circuits internacionals del turisme de masses, la comercialització dels primers automòbils utilitaris de fabricació local i, en fi, l’inici dels anomenats “feliços seixanta”. En el paisatge esbossat per la confluència d’aquesta colla de factors, la presència domèstica del nou estri tecnològic no era pas secundària. Aparegué, més aviat, amb un protagonisme conflictiu, però d’indiscutible rotunditat.
De fet, tot el que s’ha dit fins ara fa referència al caràcter polèmic de la televisió al llarg dels anys seixanta i setanta. En efecte, la que fou batejada poc amablement com a “caixa tonta” fou rebuda amb una enorme expectativa popular que no ocultava una malfiança evident, particularment des de les files de la intel·lectualitat. Amb un dels seus punyents aforismes, Joan Fuster assegurava que “un intel·lectual d’esquerres davant la televisió no és un intel·lectual, és un televident”. Ajustada o no a la realitat, la significació crítica de l’afirmació fusteriana té més dimensions que les evidents a primer cop d’ull, especialment des d’una òptica catalana i en el context del segon franquisme. Des d’aquest mateix punt de vista, i amb una certa perspectiva històrica, es pot assajar una interpretació no estrictament política de la incidència de l’extensió social de la cultura audiovisual promoguda per la televisió. La tesi central podria ser la següent: l’aclaparadora manipulació política del nou mitjà de comunicació de masses tingué com a contrapunt paradoxal la difusió d’uns valors culturals que, a mitjà i llarg termini, ajudarien a evidenciar l’anacronisme funcional i estètic del règim franquista. Aquesta tesi es podria completar amb d’altres consideracions complementàries.
Cal considerar, en primer lloc, la qüestió dels usos socials, la moral i els costums. Com és sabut, el caràcter sinistre del primer franquisme no s’explica només en clau de repressió política estricta. Tan significativa o més fou la repressió generalitzada administrada sistemàticament sobre l’àmbit del món quotidià. Repressió concentrada en fenòmens com un patètic empobriment cultural o la imposició d’una moral pública i privada d’inspiració nacionalcatòlica asfixiant. La televisió va fer acte de presència després de vint interminables anys de sequera autàrquica i d’educació sentimental vigilada, autoritària i puritana. I la televisió no trencà amb l’autoritarisme polític, però sí que ja d’antuvi qüestionà i, objectivament, contradigué els aspectes més regressius de l’estret univers moral imposat pel nacionalcatolicisme. No podia ser d’una altra manera: la indústria de l’audiovisual lligada a la producció televisiva sempre ha tingut una dimensió transnacional. La primera programació fixa de TVE fou de tres hores diàries, cobertes amb una combinació d’espais d’emissió directa i espais enregistrats, bàsicament sèries televisives de procedència nord-americana.
La televisió franquista tenia un regust amanerat i ranci, sobretot ranci; però de mica en mica, sense desempallegar-se de l’estricte control polític, s’anà convertint en una finestra al món: a nous paisatges socials, a d’altres concepcions morals, a d’altres estètiques, usos i consums socials. Els referents dominants d’aquesta finestra al món foren els propis de l’american way of life. Però el fet és que l’univers simbòlic de la cultura de masses vehiculada per la televisió negava la cultura del franquisme autàrquic. I, en fer aquesta afirmació, no s’han de perdre de vista les observacions crítiques sobre el que ha representat l’hegemonia mundial dels valors polítics, culturals i morals de la comunicació de masses de matriu nordamericana.
Portada d’un disc de M.Escobar, Belter, 1972.
Col·l. part. / G.S.
En el cas dels Països Catalans, la televisió, la publicitat i el SEAT-600 van ser els introductors de nous ritmes musicals, de noves formes de vestir, de nous estris domèstics, de noves morals sexuals, de noves possibilitats expressives i de nous llenguatges socials, El balanç no pot ser unidimensional, però, en qualsevol cas, reforça la idea paradoxal que la més potent joguina mediàtica del règim contribuí a l’esgotament del seu domini ideològic i cultural, tot internacionalitzant i alterant els usos, la moral i els costums socials. En el cas català, l’existència d’una tradició cultural de base industrial i la recepció massiva de turistes féu més permeable la societat a la incorporació dels nous usos i a l’abandonament de l’ètica i les estètiques franquistes.
Una segona qüestió que cal considerar fa referència a l’impacte estrictament cultural de la televisió d’aquells anys. En aquest sentit, cal fixar l’atenció en dos aspectes de significativa rellevància: els hàbits culturals i la definició d’una certa cultura popular espanyola. Pel que fa als hàbits culturals, la popularització del més potent suport de la cultura audiovisual abans que s’hagués completat una alfabetització sòlida i efectiva del conjunt de la població va fer que els nivells de lectura s’estabilitzessin en unes ratios clarament inferiors a les de la resta dels països europeus. En el cas de l’àrea lingüística catalana, tot i que els nivells d’alfabetització assolits abans de la Guerra Civil estaven netament per sobre de la mitjana espanyola —particularment en el cas del Principat—, el fenomen de la immigació massiva d’aquests anys féu retrocedir els percentatges del consum cultural imprès. Amb una dada n’hi haurà prou: amb la meitat de la població, la difusió de la premsa diària barcelonina de la Segona República era la mateixa —mig milió d’exemplars, aproximadament— que la consolidada a les acaballes del franquisme. Des d’aquest punt de vista, l’ecosistema comunicatiu català se situava a mig camí entre el d’aquells països de l’àrea occidental on la cultura audiovisual televisiva s’estengué un cop consolidats majoritàriament els hàbits culturals associats a la lectura, i el d’aquells on la televisió es popularitzà quan l’analfabetisme estricte o funcional encara era àmpliament majoritari entre la població. Les conseqüències reals d’aquest fet no són fàcilment valorables, encara que no sembla adequat adoptar una perspectiva apocalíptica o catastrofista sustentada e’n prejudicis negatius sobre les possibilitats creatives i educadores de la cultura de base audiovisual.
Finalment, pel que fa al paper de la televisió com a articuladora d’una certa “cultura popular espanyola” de matriu franquista, els efectes sobre la societat catalana van ser més conflictius que en el camp de l’impacte de la televisió sobre les formes de vida. Per començar, hi ha la qüestió de la llengua: per primera vegada en la història, un “actor social” d’expressió castellana monolingüe s’introduí en la pràctica totalitat de les llars de l’àrea lingüística catalana. I no qualsevol “actor”: el membre de la família més escoltat. Però també hi ha la qüestió de l’univers simbòlic nacionalitzador, entès com un marc de significacions orientades a l’elaboració i la difusió de referents emotius articuladors d’identitat comunitària espanyolista. Aquest marc de significacions va ser construït a partir d’una variada mostra de simbolismes identificadors: des del mapa d’Espanya de l’espai meteorològic del Telediario fins al gol “racial” de Marcelino davant la selecció “bolxevic” a la final de l’Eurocopa de Nacions, passant per l’apropiació i l’adulteració del folklore andalús o el La, la, la de Massiel.
Es pot considerar que aquesta cultura popular espanyola de base franquista difosa des de TVE era bàsicament artificial i més superficial del que, a primera vista, podria semblar. Però no se li pot negar l’èxit social. Al País Valencià mateix, l’extensió social del regionalisme espanyolista i anticatalà, el “blaverisme”, va ser enormement facilitada pel brou de cultiu proporcionat per la rònega espanyolitat d’aquesta cultura de masses administrada des de la televisió franquista.