Tradició, hibridacions, un classicisme assumit...són estadis d’una evolució de l’arquitectura religiosa catalana que fa seus els nous llenguatges derivats de la praxi arquitectònica renaixentista de la veïna Itàlia.

Cort i noblesa, estaments eclesiàstics, i estaments civils patrocinaren les millors comandes d’art sacre, encarregades a mestres d’obres i tracistes de reconeguda vàlua.

Alhora, la nova manera s’introduí per mitjà de la plàstica, la teoria i les traces. Malgrat tot, la pervivència gòtica continuà en un gran nombre d’obres que, a mesura que s’avançà en el temps, anaren fent...