La francesització al Rosselló

Quan el 7 de novembre de 1659 fou signat el tractat dels Pirineus pel qual els comtats de Rosselló i Cerdanya eren annexats a França, i esdevenien la província del Rosselló i país adjacent de Cerdanya, aquestes eren, ben entès, unes terres catalanes per la seva història, les seves institucions, la llengua i la cultura. Aquesta annexió no va significar la francesització dels Comtats i, per això, la monarquia francesa es va esforçar durant llargues dècades a transformar el país i els homes. La política de francesització fou particularment important en el decurs del regnat de Lluís XIV. A la seva mort, el 1715, tanmateix, no havia ni de bon tros reeixit.

Com tots els països catalans, els Comtats consideraven que el manteniment dels seus usatges i les seves llibertats era la garantia de la seva autonomia política. El sollevament del 1640 i la guerra dels Segadors prou ho havien demostrat. El bisbe de Tolosa, visitador de Catalunya, Pèire de Marca, ho reconeixia en el seu llibre Marca Hispanica, quan escrivia que si es feia qualsevol cosa que fos contrària a les constitucions, l’autoritat havia de cedir davant la llei. De més o menys bon grat, els sobirans hispànics s’hi havien conformat. Però, ¿és que es podia esperar la mateixa actitud de la part d’un rei que al mateix moment, seguint la política iniciada pel seu pare i Richelieu, i continuada més endavant per Mazzarino, imposava l’absolutisme i la centralització? Aquests, d’entrada, van transformar les institucions.

Amb molta destresa, Lluís XIV pretenia conservar l’especificitat catalana, tal com s’havia previst, des del 1641, en el marc de l’acord de Péronne, però al mateix temps afirmava que era menester de procedir a un cert nombre d’adaptacions, segons els particularismes rossellonesos i l’extensió reduïda de la nova província. La representació a corts i la Diputació havien de desaparèixer perquè eren incompatibles amb els sistemes francesos; el càrrec de virrei s’havia de suprimir i suplir amb el de simple governador, que, com arreu de les províncies franceses, fruïa de molts honors però no tenia cap poder efectiu. Igualment quedaven suprimits el Consell Reial (equivalent a la Reial Audiència de Perpinyà), l’administració del reial patrimoni (a causa de la poca extensió del domini dins la província) i la del mestre racional (a causa dels pocs recursos del país). Totes les instàncies catalanes es veieren així mateix suprimides i globalment substituïdes pel Consell Sobirà del Rosselló, creat per l’edicte de juny del 1660, publicat a Sant Joan Lohitzune (Saint-Jean-de-Luz).

La nova administració estava fonamentada sobre dos elements principals: — un comissari delegat (Commissaire départi, intendant de police, justice et finances), dependent del secretari d’estat de la guerra, nomenat pel rei i amb plens poders en el marc de la província; — el Consell Sobirà, que era, a la vegada, una cort de justícia, una instància administrativa i una cambra d’enregistraments dels edictes, les ordenances i les lletres reials. També controlava l’administració del patrimoni. Per més seguretat, l’intendent participava en les deliberacions, de primer amb el càrrec de fiscal i, més endavant, amb el de president (1691); els membres del consell eren nomenats pel rei, en comptes de ser reclutats per mitjà del sistema de venalitat de càrrecs, com en els altres parlaments provincials: havien de ser agents zelosos del poder central.

Excepte un rossellonès, els primers consellers eren tots catalans del Principat, però la paradoxa és només aparent: sollevats contra Felip IV, vinculats a les autoritats franceses fins al 1652, exclosos de tots els perdons i les amnisties publicats per Madrid, aquells homes tenien per únic recurs el servei al rei de França, fins i tot contra els seus compatricis dels Comtats.

Com a cort de justícia, aquest consell hagué de jutjar les primeres formes de resistència a la dominació francesa, és a dir, les revoltes armades i les conspiracions. És així que el president Francesc Sagarra es va destacar per la seva especial severitat al moment del sollevament, arran de l’establiment de la gabella de la sal (en flagrant violació dels privilegis catalans) de les poblacions del Vallespir i del Conflent, entre el 1663 i el 1672. Val a dir que més enllà de la revolta antifiscal, el sollevament dels angelets tenia unes connotacions nacionals, és a dir, polítiques, prou clares. A més a més, la revolta es produïa en un moment en què França havia reprès el seu enfrontament amb els Àustria —amb la guerra de Devolució primer (1667-68) i la guerra d’Holanda després—, circumstàncies en les quals els insurrectes dels Comtats, que tenien l’ajut de les autoritats del Principat, podien representar un perill veritable. Les conspiracions, destinades a lliurar certs llocs d’interès militar a les forces hispàniques, eren també prou perilloses: va ser el cas de Cotlliure, el 1668, Vilafranca de Conflent i Perpinyà, i el 1674, el Fort dels Banys, el 1675. Descoberts per les tropes franceses, els conspiradors van ser sistemàticament condemnats a mort o a galeres acusats de crim de lesa majestat. La violència de la repressió, tant en contra dels particulars com de les universitats, vaser la mesura de la por sentida pels responsables francesos.

Un altre aspecte de la política de francesització fou la lluita contra la resistència lingüística i cultural. Abans de l’annexió, naturalment, l’ús de la llengua catalana era general, tot i que d’ençà del segle XVI s’havia iniciat un procés de castellanització. Els representants de Lluís XIV es van dedicar acarnissadament a imposar l’ús de la llengua francesa. Això s’havia de fer a dos nivells. En primer lloc, l’edicte de Villers-Cotterêts, publicat pel rei Francesc I el 1539, i pel qual s’havia imposat per a tot el reialme l’ús del francès com a llengua de l’administració i dels actes oficials en comptes del llatí, s’havia d’aplicar a la nova província. Tanmateix, en els primers decennis després de l’annexió, va resultar impossible: no solament s’hagué de deixar als mateixos homes del Consell Sobirà un cert temps per tal de familiaritzar-se amb la llengua, sinó que hom va haver d’encarar-se amb el rebuig total dels notaris i dels clergues que havien de menester de fer-se entendre els uns pels clients i els altres pels parroquians. Al Consell Sobirà, el primer discurs en francès es va pronunciar solament el 1676; només després del 1681 s’hi va utilitzar el francès a mitges amb el català, i s’hagué d’esperar l’edicte d’abril del 1700 que prohibia l’ús del català en els actes oficials perquè sols hi fos emprat el francès. Els notaris van afrontar la prohibició durant anys i redactaven les actes, els testaments o els capítols matrimonials, tant en llatí com en català. Aquest fet es podia verificar encara a les acaballes del segle XVIII. Fou el clergat qui havia de ser menys dòcil, ja que la predicació i la catequesi no podien fer-se sinó en un llenguatge entès per tothom. La primera predicació en francès tingué lloc a la catedral de Sant Joan de Perpinyà, amb l’ocasió de la Quaresma del 1676, i va restar com un fet totalment excepcional. El problema resultava molt més palès en el món rural. El 1791, en plena Revolució Francesa, el capellà de Palaldà fou sol·licitat per part de les autoritats per exercir el càrrec de bisbe constitucional d’Elna-Perpinyà, però s’hi va negar amb el pretext que al Vallespir ningú no parlava el francès i que ell mateix l’havia talment oblidat que li hauria estat incapaç de predicar en aquesta llengua si s’hi hagués vist obligat. La resistència del clergat no només tenia aquest aspecte lingüístic, sinó que també era a causa del seu afecte a les formes de devoció tradicionals, al respecte dels decrets del concili de Trento, i al refús de sotmetre’s a una jerarquia gal·licana, dependent totalment del rei i que s’enfrontava sovint amb l’autoritat romana. La presència, abans del 1685, de molts hugonots dins l’administració i l’exèrcit francesos, era una justificació de més per a la seva oposició. Entre el clergat regular, la unió dels convents dels comtats a congregacions franceses havia generat molts conflictes. La situació era particularment tensa a Cerdanya, puix que si el país pertanyia al reialme de França des del punt de vista eclesiàstic, depenia del bisbat d’Urgell, i el bisbe no tenia cap compte amb les directrius franceses. Tot això va fer que certs clergues es posessin al costat d’aquells qui lluitaven amb les armes a les mans o bé aquells qui ordien complots contra la dominació francesa.

L’altre via utilitzada pel govern de Lluís XIV per tal de transformar fonamentalment el comportament de la gent va ser l’ensenyament. El 1672, els cònsols de Perpinyà es van veure obligats, per ordre de l’intendent, d’obrir unes escoles reials, les Petites Écoles, que tenien per finalitat d’ensenyar als infants (nens i nenes) la llengua i els costums francesos; deu anys després, el 1682, s’estengué la mesura a tota la província: allà on s’obrís una escola reial no n’hi podia subsistir cap altra. Els mateixos adults es veien obligats a tenir una coneixença suficient del francès per tal de poder exercir certes activitats (advocat, metge, notari, etc.) o adquirir el mestratge en els oficis. Així, doncs, tota promoció social esdevenia impossible sense passar per la francesització. En el seu col·legi, els Jesuïtes s’encarregaven d’aquesta tasca i controlaven el nivell de francesització dels estudiants desitjosos de matricular-se a la Universitat. Si a les viles la francesització va fer camí, al camp, com que el finançament de les escoles restava a càrrec dels municipis, que disposaven de pocs recursos, aquests preferien deixar l’ensenyament elemental a les mans de l’Església: per això, la francesització va ser bastant reduïda.

Malgrat tot, existeixen abundantíssims testimoniatges de la supervivència del català i de la catalanitat de la província del Rosselló (repetides confirmacions de l’edicte del 1700, prova de la seva mala aplicació; registres parroquials en català fins a mitjan segle XVIII; l’enquesta etnolingüística de 1790-94 de l’abat Henri Grégoire, entre altres). Però el país es veié partit per una greu dicotomia social, econòmica i cultural entre una burgesia urbana rica, instruïda i francesitzada que, empesa per la seva ambició, es girava cada vegada més cap a Versalles, i una població rural sovint pobra, poc instruïda i catalana a partir de la qual sorgí el gran menyspreu futur pel català.