En els tres primers quarts del segle XVIII l’escultura catalana va evolucionar des d’un barroquisme formal i conceptual ben assumit, fins a les incipients maneres temperades de l’academicisme. La lluita entre tradició i novetat s’anà decantant a poc a poc vers la segona, malgrat que la inèrcia plàstica i el gust del poble seguí apostant per la primera.

A tot això, no fou aliè el fet que l’escultor anés assolint el grau d’artista per damunt del d’artesà agremiat. Les lluites entre fusters i escultors foren constants, amb un cert avantatge dels primers, tot i que alguns escultors privilegiats...