Malgrat la continuïtat d’estructures formals procedents de l’antiguitat tardana, l’art dels segles IX i X es feu sobretot ressò dels nous contextos socials i econòmics del país. Era el moment de la formació de Catalunya i el període en què s’elaboraren les primeres tendències cap a la individualització d’un art català propi, d’origen local i amb inspiracions foranes.

L’escultura conservada d’aquesta etapa és essencialment arquitectònica, força discreta si es compara amb l’envergadura de l’ornamentació pictòrica. Es basava en fórmules ornamentals que es desplegaven en impostes, cornises...